Cadascú diu la
seva
Un avi i el seu nét anaven
un dia a comprar al mercat del poble veí. Per no fer el trajecte a peu i
cansar-se més del compte van agafar l’ase que tenien a casa.
L’avi li va dir al seu nét:
— Puja tu a l’ase. Tens les cametes més curtes que jo i
si vas tu dalt de l’animal caminarem més ràpid i arribarem abans.
Per anar al poble on feien el mercat havien de passar per un camí que vorejava algunes granges i cases de pagès.
Per anar al poble on feien el mercat havien de passar per un camí que vorejava algunes granges i cases de pagès.
En passar per davant de la
primera, un granger, que en aquell moment feia entrar el bestiar a l’estable,
va exclamar:
— Caram, quines coses s’han de veure! Aquest noiet ben
tranquil dalt de l’ase i el vellet caminant al costat. Quin poc respecte per la
gent gran.
L’avi i el nen es van mirar
i van decidir intercanviar-se el lloc. L’avi va pujar dalt de l’ase i el nen va
continuar el camí a peu.
Al cap d’una estona, tot
vorejant uns camps de sègol, un pagès els va veure i va dir, indignat:
— Com pot ser això? Quin vell més egoista! Ell tan
tranquil a dalt de l’ase i el pobre nen petit caminant. Quina poca consideració
pels infants.
Avi i nét ja no sabien què
fer. Van decidir pujar tots dos dalt de l’ase, i així van emprendre el camí de
nou.
Tot passant per davant
d’una casa on hi havia dues dones assegudes al jardí, aquestes els van
recriminar:
— Pobre animal, com el maltracten! Mira que tranquils
van tots dos mentre el pobre ase els porta on ells volen.
Davant aquest nou
comentari, avi i nét van baixar tots dos de l’ase i van anar caminant al costat
de l’animal, per no haver de sentir més les crítiques de la gent.
No obstant, en arribar al
mercat, el primer botiguer que els va veure va esclafir a riure:
— Seran rucs! Van tots dos a peu tenint un ase que els
podria portar! És que hi ha gent que no pensa.
No conec la clau de l’èxit però sé que la clau
del fracàs és tractar de complaure tothom.
Woody Allen
Alliberar-se del que pensin els altres
Voler
complaure els altres permanentment és una font inesgotable d’insatisfacció
personal. No hem d’actuar cercant l’aprovació externa.
Voler complaure
els nostres éssers estimats és molt natural, sempre que no fem o diguem res
contrari al que sentim i creiem.
No fem cas de
tot el que ens diuen, perquè sempre hi haurà algú que desaprovarà el que fem. Sospesem
les paraules dels altres i busquem les nostres pròpies respostes.
Centrem-nos
en el que som, més que en el que els altres voldrien que fóssim.
Actuar amb el nostre propi
criteri
Formem-nos el
nostre propi criteri del que vivim i sentim. Busquem les nostres pròpies respostes
Sovint hi ha tantes opinions com
persones. Si algú ens diu que no li agrada la nostra samarreta groga, i algú
altre ens diu que no li agrada la verda, i un altre que no li agrada la
vermella, quina samarreta ens hem de posar? La que a nosaltres, i només a nosaltres,
ens agradi.
Gaudim de la llibertat que tenim per actuar, per decidir i guiar-nos
pels nostres propis criteris, els nostres valors i el nostre cor.
El
que he de fer és el que em pertoca,
no el
que la gent creu.
Ralph Waldo Emerson
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada